La història de Gurb

El municipi de Gurb comprèn quatre antigues parròquies rurals: la de Sant Andreu de Gurb, de Sant Julià Sassorba, de Sant Cristòfol de Vespella i de Sant Esteve de Granollers de la Plana. Segles enrere comprenia també la de Sant Bartomeu del Grau, que començà a formar batllia pròpia al segle XVII i des del 1840 forma un municipi independent amb Alboquers. El centre de tot aquest terme era el castell de Gurb (485 m), situat al cim del característic turó conegut pel Castell de Gurb, i s'alça darrere mateix de la vella església parroquial de Sant Andreu (563m).

De l'antic castell de Gurb, coronat per una gran creu de fusta, no hi havia gairebé restes fins que fou excavat per un grup de gent de Gurb, el 1968. Aleshores aparegué la base d'una gran torre circular, fragments de muralla, els inicis d'un arc i la cisterna.

La història de Gurb comença molt aviat. La documentació fa esment del castrum Gorbi o Gurbi  a partir del 886. L'església i parròquia de Sant Esteve de Granollers és documentada des del 903, la de Sant Julià Sassorba des del 917, la de Sant Cristòfol de Vespella des del 936, la de Sant Andreu de Gurb des del 942.

El terme i el castell de Gurb consten en poder del vicari o governador comtal Ansulf des de l'any 942. Ansulf, que actuà entre els anys 942 i el 990, va comprar alous del terme al comte Borrell els anys 961 i 972, i així anà ampliant el patrimoni familiar. El seu fill Sendred de Gurb (990-1021) continuà l'aferamament del domini familiar sobre el terme de Gurb, però fou sobretot un gran pròcer comtal que emprengué conquestes contra els àrabs a les fronteres del Penedès i la comarca del Gaià. Amb el seu fill Bernat Sendred la família ja aprareix com a senyora del castell de Queralt, prop de Santa Coloma de Queralt,de Vilademàger, Sallent i altres importants dominis. També fou aquest el primer senyor de Gurb que fou amo absolut del terme de Gurb per una penyora de la comptessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I, el 1022. Bernat Sendred encara es va cognomenar Gurb, però començà a emprar el cognom de Queralt. Al principi sel segle XIII els senyors de Gurb, Berenguer de Queralt, amb la seva muller Guillema i llur fill Galceran es trabaven en una situació conòmica que els obligà a vendre la majoria de llurs béns de Gurb i d'altres indrets, fins al punt que el 18 de gener de 1248 vengueren definitivament al bisbe de Vic, per 16000 sous i una pensió vitalícia, tot el terme del castell de Gurb, amb propietats i jurisdiccions, compresa la casa palau que poseïen prop de l'església de Sant Andreu de Gurb.


El rei Jaume I, que volia el domini d'aquest castell, obligà el bisbe de Vic a vendre-l'hi, cosa que aquest féu el 17 de setembre del mateix any, amb la promesa qie si mai el rei el volia vendre ho hauria de fer necessàriament als bisbes de Vic. Aquests poseïen de molt antic molts béns dintre del terme del castell de Gurb, i això explica que hi hagi tanta documentació sobre Gurb en els arxius del capítol i bisbat de Vic. El terme de Gurb passà així al domini reial,i era governat pel veguer d'Osona, que s'intitulava també batlle de Gurb.

 

Una part del terme de Gurb i els drets de la castlania estrobaven sota el domini d'una altra família militar, cognomenada també Gurb, que residí primer al Puig de Granollers i més tard a Mont-ral, i tenia una bona part dels seus béns i dominis en feu dels Gurb-Queralt i, més tard, del rei.

Els reis feren alguns empenyoraments del terme de Gurb, però aquest no se separarà de fet de la corona fins el 1356 i definitivament, el 1368, quan fou cedit  pel rei  Pere III a Bernat III de Cabrera, creat comte d'Osona. El 1385 els homes de Gurb, ajudats pels consellers de Vic, es redimiren dels Cabrera i s'uniren de nou a la corona. El rei els concedí, en premi, d'ésser considerats carrer de Vic, amb tots els privilegis que això comportava. Entre els anys 1433 i 1493 els Cabrera impugnaren la venda i recuperaren momentàniament el domini de Gurb, però a partir del 1943 la jurisdicció tornà definitivament a la corona, a excepció del terme de Sant Bartomeu del Grau, que inicià un govern autonòmic, completat amb la separació total respecte al terme de Gurb al segle següent.

El 1820 el terme de Gurb es constituí municipi, amb les antigues parròquies de Gurb, Vespella, Sassorba i Granollers de la Plana, al qual s'uniren el 1840 les antigues quadres de Vilagelans, de la mateixa parròquia i de Golomers.

Aquestes dues quadres són documentades com a termes autònoms des del segle XIII, bé que llurs orígens es remunten als segles X i XI. La quadra Golomers, citada al segle XI amb el nom de Gualamerics, es trobava entre el Gurri i la carretera de Vic a Roda de Ter, vers l'indret dels masos Reixac, el Vidal i el Pontí. La de Vilagelans tenia com a centre l'antic castell de Vilagelans, situat en un espadat sobre el riu Gurri, poc abans d'arribar al Ter, i documentat des del 999. El 1386 l'amo de Vilagelans va vendre el terme al consell de Vic, del qual depengué fins al segle XVIII.